La Viqui i en fidel 2. Sopant amb la Patrícia

−Hola, Patricia! −cridà la Viqui des de l’altra banda del saló, acostant-se-li amb els braços oberts.

Les dues dones es varen abraçar i besar efusivament.

−fidel! Què esperes? Agafa-li la bossa i la jaqueta i serveix-nos un martini al saló. Vinga! −el renyà i, adreçant-se a la seva amiga amb un to de veu afable, li digué: −Passa, Patrícia −i se n’anaren totes dues a fer petar la xerrada al sofà, davant la llar de foc.

Cinc minuts encara no després, en fidel es presentà amb una safata amb dos martinis amb gel en copes guarnides cadascuna amb una rodanxa de llimona i una oliva farcida de pebrot vermell travessada per un escuradents. Per acompanyar la beguda, havia preparat un plat d’escopinyes al vapor, que són fetes en un moment, i uns quants canapès amb salmó i torradetes amb formatge Caprice des dieux. Deixà la safata a la tauleta i la Viqui li ordenà que encengués el foc abans de tornar a la cuina.

L’home agafà quatre troncs de sota el pedrís que hi havia a la dreta de la xemeneia, s’agenollà a terra d’esquena a les dones i els disposà convenientment damunt d’un tou de llenya menuda i quatre pinyes. Com que duia el davantal de cuina, pel darrere se li veia tot i la Patrícia no li treia l’ull de sobre resseguint-li l’esquena des del clatell fins al...

La Patrícia li ventà sis fiblades seguides que li feren tremolar
els glutis i hi deixaren sis noves llistes d’un roig viu i rabiós.

−Oh! −se li escapà− quan s’adonà de les marques que li solcaven les natges.

La Viqui, comprengué de seguida la causa de la sorpresa de la seva amiga i li digué orgullosa:

−L’he pegat amb una d’aquestes canyes.

I li assenyalà l’àmfora plena de bastons fets amb canya de bambú que tenia al davant, a l’esquerra de la llar de foc. Tot seguit manà a en fidel que li’n portés un. Ell l’obeí: li portà l’instrument de genollons i l’hi presentà sobre els palmells de totes dues mans esteses.

−Són ideals. aquests bastons. Són lleugers però molt eficaços, com pots comprovar −comentà la Viqui mentre l’agafava i el mostrava a la Patrícia.− Té, passa els dits per la canya.

La Patrícia l’acaricià, era llisa entre nus i nus, però dura. Flexible, però capaç de doblegar esquenes. Mirà en fidel agenollat allà terra davant seu, sufocat i trèmul.

−Pobret −se li va escapar−, li fem passar... no sé si vergonya o por.
−Però li agrada −va assegurar− la Viqui sense compadir-lo. Ja ho veuràs, aixeca-li el davantal.

Li va arromangar lentament la roba amb la punta del bastó: en fidel tenia la cigala enciriada i tan roja de sang com les galtes.

−És un porc! −va xisclar sorpresa.
−Aquestes situacions el fan trempar −digué la Viqui−. I quan la verga li tiba està venut: morreja i xucla i s’empassa tot allò que li poses als llavis. Mmmm! A aquest porquet se li pot manar tot, i se li pot fer qualsevol cosa.

Llavors va manar a en fidel que s’alcés. Ell es posà dret amb les cames obertes i les mans al clatell i ella li féu un gest amb la mà. L’home va fer mitja volta i el cul li quedà a l’alçada de les mans de les dones.

La Patrícia li resseguí les marques amb els dits i quedà impressionada per la precisió i netedat amb què estaven gravades a la pell. La Viqui se n’adonà, li somrigué i li va dir:

−Vols pegar-lo?
−Jo? −contestà ella−. Per què?
−Per plaer, dona. Prova-ho. És un esclau; no et sàpiga greu.

La Patrícia alçà el braç, brandà la canya però titubejà a l’hora donar el cop i la fuetada va quedar en res.

−Així no, Patrícia. Has de pegar amb decisió, fort, sense por. No pensis en el fidel educat i distingit que coneixes, en l’amic del teu marit, ni en el mal que li puguis fer. Tens davant teu un esclau. Pega’l, dona! T’agradarà.

Aquestes paraules excitaren la Patrícia, i li ventà sis fiblades seguides que li feren tremolar els glutis i hi deixaren sis noves llistes d’un roig viu i rabiós.

−Quin plaer! Digué bufant per l’esforç que havia fet i tornant el bastó a la Viqui, que va rematar la feina de la Patrícia amb forta vergassada al cul d’en fidel per manar-li que acabés de fer dopar i parés taula.

***

En fidel les servia amb un davantalet blanc sense mira-les als ulls.

Va ser un sopar lleuger: una amanida dolça i salada d’escarola i canonges amb orellanes, poma pinyons i anxoves; i una orada al forn amb patates i ceba, maridada amb vi blanc del Priorat que resultava fresc, saborós i intens a la boca. Durant el sopar les dues amigues van parlar de coses seves, de la feina, de llibres, de les propostes que els feia algun admirador... sense fer cas d’en fidel, que les servia amb un davantalet blanc tenint cura de no mirar-les als uls i que no es descuidava d’omplir-los la copa quan la buidaven. També estava pendent que n s’apagués el foc de la llar.

Quan hagueren acabat de menjar, la Patrícia observà com en fidel tirava les restes de l’amanida i el peix barrejades en un bol que hi havia en un carretó auxiliar abans d’endur-se els plats a la cuina. La Viqui, que la veia intrigada, perquè a la casa no hi havia cap gos, li tragué la pregunta de la boca i li aclarí, mentre agafava el bol i el deixava sota la taula:

−És el seu menjar −i tot seguit s’adreçà a en fidel per dir-li:− Prendrem les postres al sofà.

Els dugué gelat de xocolata guarnit amb maduixes i nata acompanyat d’una copeta de garnatxa de l’Empordà. Elles no li van dirigir cap mot ni mirada, sinó que continuaren amb la seva conversa. En fidel, mentrestant, avivà el foc i després desparà la taula, rentà els plats i es posà a menjar de quatre potes sota la taula.

La Patrícia va pixar de gust a la boca d’en fidel.

−Ai, dispensa’m −la Patrícia interrompé la Viqui quan li estava parlant del viatge que havia fet a les illes gregues− on és el bany?
−El bany? No cal et moguis −li digué la Viqui, i, es girar per cridar:− fidel!, aquí!

L’home aixecà la boca del plat i es desplaçà sense canviar de posició, cap on eren elles.

−La Patrícia ha de fer un riu −digué la Viqui.

Llavors ell s’assegué sobre els seus talons amb els genolls separats i les mans a l’esquena. dreçà el tors, tirà el coll enrere fins a quedar de cara al sostre, badà la boca i esperà.

−Tu mateixa −digué la Viqui, a la seva amiga assenyalant-li el forat de la boca d’en fidel−. Ja pots pixar.

La Patrícia es va treure el tanga, s’encamellà damunt del rostre de l’home i, quan les seves cuixes entraren en contacte amb les galtes d’aquell urinari humà no es pogué estar de felicitar la seva amiga:

−Mmmm! Que suau i càlid! Així sí que fa goig de seure al vàter. Ets l’hòstia, Viqui, una sibarita d’allò més refinada, saps descobrir tots els plaers. Tu creus que jo aconseguiré mai de fer una cosa així amb en Donat?

−No ho dubtis −li assegurà la Viqui−. Ara pixa i en parlarem.

La Patrícia va pixar de gust a la boca d’en fidel, que, després d’empassar-se tota l’orina li va netejar els replecs de la vulva amb la llengua. La Patrícia va quedar encantada del servei i en fidel tornà sota la taula i continuà menjant.

−Ara parlem del Sr. Donat −digué la Viqui a la Patrícia quan aquesta, totalment alleugerida, tornava a seure al sofà.

***

En fidel passaria la nit nu allà terra.

Quan al cap d’una hora llarga la Viqui i la Patrícia es deien adéu besant-se a la porta, en fidel ja havia passat la baieta per la cuina i la zona del menjador i feia estona que era a terra prostrat davant l’àmfora, esperant ordres, però elles feien com si no hi fos. La Patrícia ni se’n va acomiadar −segurament ja el veia com una cosa més de la casa− i la Viqui, quan hagué tancat la porta, apagà el llum i es retirà cap a la seva habitació. Aquella nit, en fidel la passaria nu allà terra.

Torneu a La submissió de txispi

La Viqui i en fidel. Les natges roents

La Viqui va entrar a la cuina, s’abalançà des de darrere damunt d’en fidel, el seu marit, per agafar un got de l’armari, que quedava just a l’alçada del cap, amb un moviment que fregà l’esquena l’home amb la davantera, se n’apartà, obrí la nevera, en tragué la gerra d’aigua i s’omplí el got.

Agafà la doble corretja ampla com el palmell d'una mà...

Ell estava de cara a la pica preparant l’amanida que havia d’acompanyar les dues orades amb ceba i patates que tenia a punt de ficar al forn. Només duia el davantal lligat amb un llaç darrere la cintura, de manera que li quedava el cul enlaire. La dona l'observava mentre bevia l'aigua fresca.

De sobte, clavà una sorollosa plantofada a aquell paner que se li oferia i, després de repassar-lo, la mà s’esmunyí entre les cuixes en cerca dels ous, que engrapà i estrenyé. Un calfred recorregué l’espinada d’en fidel i li somogué tot el cos, però ella afluixà els dits. Només havia volgut fer-li una carícia de no res i retirà la mà de l’entrecuix lentament per entretenir-se esmolant-se les ungles a les parets de dins del solc que divideix els glutis. Ell continuava amb l’amanida: no tenia permís per descuidar les seves obligacions. Llavors ella, sense deixar de gratar, se li arrambà i li deixà anar a cau d’orella:

–M’agrada molt, la teva gropa, ja ho saps, i com que avui el dia m’ha sortit el dia rodó, li vull encomanar un xic d’alegria, que aquest vespre serà especial, ja ho veuràs. Saps què?, li farem pujar coloret, què et sembla?

Les natges anaven adquirint el to
d’un vermell de tomàquet de sucar pa.

La pregunta era retòrica, així que tot seguit, sense esperar resposta, li va desfer el llaç del davantal i afegí:

–Vinga, deixa’l a la cuina i vine a la saló, que abans que paris taula et maquillaré el culet, així faràs més goig quan serveixis el sopar.

La taula on menjaven era de fusta massissa i, sense desplegar, feia metre vint per vuitanta. Per sota, al mig, hi havia una argolla collada. La Viqui va assenyalar una punta de la taula a en fidel i ell s’hi va situar, dret amb les cames obertes. Ella li va lligar un turmell a cada pota, li va fer vinclar el cos endavant, de manera que el pubis li quedés encastat a la vora de la fusta i el ventre i el pit plans damunt la taula. Llavors li va subjectar els punys a les potes de l’altra banda i finalment li va passar una corda entre els ous i l’abdomen, va fer un nus i va deixar la corda amarrada per l'altre cap a l’argolla. La veritat és que li agradava tenir-lo aferrat pels collons quan el castigava; deia que així un mascle es trobava més venut, i que això li impedia fer moviments bruscos per esquivar les fuetades.

Llavors va començar a treballar-li el cul. Primer l’hi grapejà amb força i quan l’hi hagué ben estovat li pegà una pallissa amb les mans que li deixà repetides vegades l’empremta dels cinc dits a totes dues les natges. Després agafà la doble corretja ampla com el palmell d'una mà que tenia sempre damunt la tauleta de davant de sofà, la féu espetegar a l’aire un parell de cops... i tot seguit la descarregà contra aquell cul ja masegat que tenia atrapat davant seu.

Brandava aquella llengua de cuir amb força, metòdicament, sense pausa, sense comptar els cops, repartint-los una vegada i una altra per tota la superfície de les natges, des de la línia on comença l’esquena fins als sécs que les separen de les cuixes. La corretja era prou ampla com per no deixar marques, però el seu esclafit cremava la pell i les natges anaven adquirint el to d’un vermell de tomàquet de sucar pa. En fidel es reprimia de cridar –a la Viqui l’excitava el so del cuir espetegant contra la carn i en volia sentir el so nítid– , mentre el seu darrere es debatia per escapar del càstig amb contraccions i moviments incontrolats, que, subjectat com estava pels testicles, no feien res més que incrustar-li encara més el cos al caire de la taula que li segava el pubis.

Trià un bastó de canya de bambú prim com un dit i...

Quan va haver aconseguit l’efecte desitjat, i només llavors, la Viqui va deixar caure la corretja a terra, s'acostà al seu home i li passà suaument els dits per la gropa apallissada. Bullia i tremolava. Llavors va fer la volta a la taula, li posà una mà a la barbeta, li alçà el rostre i el mirà als ulls. Eren humits. Els hi eixugà amb els polzes i, sostenint-li el cap amb una mà a cada galta, li digué:

–Molt bé, fidel, estic contenta de tu. T’ha quedat un cul preciós, vermellet, calentó... Només hi falta un petit detall per poder-lo ensenyar: les marques –afegí, i li deixà altre cop el cap damunt la taula i se n’anà cap al bufet.

N’obrí el calaix de sota, n’agafà un cilindre de cautxú negre que feia 15 cm de llargada per 2 de diàmetre, es tragué les calces que s’havia posat al matí, hi embolicà el cilindre i el posà a la boca d’en fidel.

–Mossega’l fort –li digué– et farà falta.

A un costat de la llar de foc, la Viqui hi tenia una àmfora plena de bastons de canya de bambú de mides i gruixos diferents; feien joc amb la decoració, però no hi eren només per fer bonic. La dona en trià un de prim com un dit que feia un metre de de llargada, se situà altre cop rere el seu marit, el féu xiular amenaçadorament a l’aire –en fidel copsà l’advertiment i clavà fort les dents al cilindre– i... plaf! No hi hagué pietat ni pels gemecs ofegats al cautxú, ni per les llàgrimes que es vessaven a raig damunt la taula, ni per les natges que s’encongien i es crispaven impotents d’esquivar l’escomesa implacable de la canya. Van ser dotze cops precisos, dotze fiblades cruels, dotze marques, quatre a cada natja i quatre més de perpendiculars a la ratlla del cul que mossegaven cadascun tots dos glutis.

Van ser dotze cops precisos, dotze fiblades cruels.

–Perfecte –exclamà la Viqui quan hagué acabat, tot contemplant la seva obra–. Ara ja estàs presentable.

Encara que ho pogués semblar, la Viqui no era una dona cruel. S’estimava el seu home. El deslligà, li acaricià i besà les galtes humitejades pel plor i, quan l’hagué consolat, li tornà a posar ella mateixa el davantal. El llacet del darrere feia goig damunt del cul amb les marques acabades de gravar. Justament les hi estava tocant quan sonà el timbre de la porta.

En fidel es posà nerviós. No esperava visites, i menys en l’estat en què es trobava. Mirà esglaiat la seva dona i Mestressa.

–Ui! Ja és aquí –digué la ella–. Vés a obrir la porta. De seguida vinc; vaig a arreglar-me una mica.

–Però –balbucejà en fidel, que no se’n sabia avenir.

–Tu calla i obeeix! –el comminà ella sense donar-li cap explicació, i desaparegué cap a la cambra de bany.

Deu segons després, torbat i tremolant-li les mans, en fidel obria la porta:

–Oh! Què fas així, Fidel –exclamà sorpresa la Patrícia tapant-se la boca amb una mà.

Era la muller d’en Donat, seu millor amic. A en fidel, torbat i avergonyit, les cames li feien figa; desitjava fondre’s.

Torneu a La submissió de txispi

Llengües

Procura manejar-la bé, fica-la amb suavitat i en profunditat, accelera, entra sense por i assumeix el teu paper, no n’hi ha cap altra, aquesta és la teva condemna, estimar-la, besar-la, adorar-la per damunt teu... si no pots respirar... ja ho faràs després... rendeix-te, deixa’t portar per cada plec inundat de la seva pell... deixa’t captivar pel seu sabor de sexe, de pou que regala de plaer...

Visita els seus recòndits secrets, a cegues i paladeja cada xarrup de la seva pell... capitula davant la divina essència que t’ofereixen, embriaga’t amb els licors estranys, deixa que destil·li damunt teu els alcohols més deliciosos jamai no tastats... beneeix la teva hora perquè ets aquí, al peu del canó, afusellat pel desig d’una deessa... besa, llepa, beu, menja i ensuma tot quant se’t dóna i dóna’n gràcies una i mil vegades... potser aquesta serà la teva darrera oportunitat...

(Traduït de l'original, tongues, publicat per Palabras)

Torneu a La submissió de txispi

Sisplau, lliga'm

Per què un esclau suplica a la Mestressa que el lligui? Per què anhela portar collar i cadenes? Per què aquest desig? Jo diria que és perquè en els esclaus és tan visceral el sentiment de “ser d’Ella” i el desig de no deixar-ho de ser mai que necessitem sentir físicament que portem el seu jou i estar convençuts que no tenim cap altra opció ni destí que no sigui complir la seva voluntat.

"... m’arrencava la roba i em fuetejava"

Aquest sentiment arrelat en el fons de les entranyes ens porta inevitablement a desitjar que Ella ens prengui, ens retingui entre les seves coses, restringeixi els nostres moviments i ens lligui com es fa amb les bèsties de manera que hàgim de sentir l’olor de cuir de les corretges, l’aspror de la corda rosegant la pell, la fredor de les cadenes... Anhelem que el sentiment de “ser d’Ella” que ens crema dins del ventre es converteixi una realitat exterior de la qual no tinguem nosaltres el control sinó Ella, una realitat de la qual no ens puguem alliberar ja mai més.

Aquest és un sentiment que pocs esclaus han viscut plenament. Un d’ells és triskel, que passa hores lligat a l’estaca sofrint la ràbia de la seva Mestressa i essent el seu instrument de plaer. triskel ha descrit sentidament i crua la situació de l’esclau que suplica a la Mestressa que el lligui. Llegiu-lo; fa estremir.

"... m’emmordassava amb les seves bragues xopes de pixum"

Un dels meus somnis de somniar despert era que jo feia autoestop, es parava una dona, em feia pujar al cotxe i se m’enduia a casa seva. Un cop a dins, em donava un parell de bufetades que em deixaven atònit i em lligava les mans a l’esquena sense que encara jo hagués pogut reaccionar. Llavors m’arrencava la roba i em fuetejava. Després se m’enduia a la cambra de bany, em feia tombar a la banyera, se’m pixava al damunt i m’emmordassava amb les seves bragues xopes de pixum. Em deixava allà, estès a pèl i xop dins la banyera de porcellana freda. M’hi deixava tancat tota la nit perquè m’impregnés de la seva olor i el gust dels seus pixats se’m fixés a la gola, i perquè la fredor de la nit, lluny de la seva presència, em calés fins als ossos.

"... i em feia anar com volia"

L’endemà a mig matí veia a buscar-me. Em col·locava una collar amb corretja al coll i em feia anar com volia. Qualsevol resistència o vacil·lació meva era reprimida l’instant... i així em convertia ràpidament en un esclau submís, obedient i prompte a prestar-li qualsevol servei que em requerís; un esclau que l’adorava, servia i temia; un esclau que s’havia oblidat de qui havia estat i que no tenia altre horitzó que no fos Ella.

Torneu a La submissió de txispi

triskel escriu

Lliga’m als teus desitjos, a cada porus del teu cos, a cada neurona de la teva ment... Lliga’m amb la força de les teves mans, amb els batecs del teu cor. Lliga’m fins que em faci mal haver viscut la vida sense tu... Lliga’m amb besos al teu cos. Lliga’m com un estrany reté la seva presa i lliura’m a la mort si el demà ha d’esser sense tu... Lliga’m com el reu a la forca i deixa’m caure en el buit. Res no em reté aquí si no és per estar vora teu... Lliga’m a l’aire que respires. Buida els meus pulmons d’un amor sense límits i asfixia els meus sospirs i els meus anhels... Lliga’m i emporta-te’m arrossegant-me, si ho desitges. Ja no em queda voluntat. Te l’he lliurada i no penso comprar-ne més... Sóc teu, lliga’m com es fa amb les feres i no em deixis escapar mai... Lliga’m a la teva ombra d’oliveres, no vull veure el sol si no és amb tu... Lliga’m a cada passa que facis, ficaré els peus a les teves petjades... Lliga’m sense mirar les ferides que esquinces, només vull esser tan teu com la sang que et corre per les venes... Lliga’m i deixa’m morir al costat de la vida que tu vulguis, jo ja no sóc res ni ningú més que qui tu desitgis... Lliga’m amb a corretja estreta i no et preocupis per mi, sempre jauré vora teu i et donaré tot allò que pugui... Lliga’m als teus deserts, a les teves solituds, a les teves penes... Enterra-les en mi...

Lliga’m, Senyora de tot el meu ser. Lliga’m per fora de la mateixa manera que em sent lligat per dins...

(Traduït de l'original, triskel escribe, publicat per Palabras)

Torneu a La submissió de txispi

Profund

Com li agradava a Ishtar aparèixer més tard de l’hora convencional i acompanyada... Aquell vespre ho tornà a fer per desgràcia de triskel, que ja feia hores que estava rere la porta, a l’estoreta d’arribades... Encara no havia pogut sopar ni descansar... Esperava pacient i impacient alhora. Una altra vegada "aquest", el que se n’havia anat amb Ella el dia que el va castigar a la banyera a fer d’urinari... triskel, vermell, li besà els peus, els cedí el pas i anà a buscar dues copes de xampany i algunes fruites que deixà deliciosament disposades en una safata al saló, a la tauleta propera a l’estaca. Se n’anà al racó mentre Ishtar i el seu acompanyant reien i es menjaven la boca i tot allò que trobaven...

–Fora, al jaç!

triskel es retirà a la seva estora. Sentia com s’entremesclaven les veus i els gemecs mentre tancava els ulls intentant no pensar i adormir-se... No va poder. Hores més tard...

–triskel!

S’incorporà i anà al dormitori. Jeien tot dos... Ishtar entreobrí les cames... el seu sexe regalava de llet i amb una sola mirada li ordenà que...

triskel, desolat, prest, se n’empassava tanta com podia, resseguí cada llavi, li eliminà aquella immundícia masculina de cada porus de pell mentre Ishtar joguinejava amb els seus cabells i alhora li encastava nas i boca contra el seu sexe...

Somnolent, l’amant sabia què passava i acariciava suaument un mos de pell de la seva conquesta fins a quedar-se adormit.

Ishtar, satisfeta de la feina de triskel, l’apartà d’entre les seves cames... s’aixecà del llit per dutxar-se i li donà noves ordres...

Mentre l’agua de la dutxa corria a l’habitació contígua... triskel havia lliscat fins al costat del tipus que ja l’havia humiliat aquell vespre i, complint ordres, besà el baix ventre d’aquell home. Notà una lleu erecció que s’anà pronunciant en contacte amb la seva llengua i els llavis, que quedaren damunt d’ell resseguint pell i imperfeccions... Un cop erecte i despert, l’home féu el gest de treure-se’l de sobre, però Ishtar ja era a l’habitació, despullada, esplèndida...

–No, deixa’l. Ja veuràs que bé que ho fa... Relaxa’t i gaudeix.

Vençut per aquelles paraules, l’home tancà els ulls i es deixà anar entre els llavis del quisso predilecte d’Ishtar. Així fou com novament triskel demostrava que no hi havia res per damunt dels desitjos de la seva Mestressa, res que el fes sentir més petit i entregat que ser vexat i dominat per Ella... Res més no pagava la pena... I el semen l’inundà sense treva... els ulls vidriosos, el cor encongit i la submissió íntegra a les seves venes. S’ho empassà tot.

Ishtar li passà els dits per les galtes eixugant-li les llàgrimes incipients, li besà el front i el féu fora de l’habitació. Només per aquest gest, li valia la pena, a triskel; només per això, per aquest amor, per aquest breu agraïment sense paraules... donava la seva vida sencera per Ella.

(Traduït de l'original, profundo, escrit per Palabras)

Torneu a La submissió de txispi

L'estaca

triskel va obrir la porta i aparegueren dos obrers amb una estaca de ferro a la mà i les eines...

–Aquí –digué decidida, Ishtar.

triskel mirava interrogant el lloc que assenyalava el dit d’Ishtar, just a la bisectriu de l’angle del sofà-chaise longue... Van començar a picar, els obrers, i hi deixaren la preciosa estaca de ferro forjat, un xic inclinada, d’uns 45 cm amb una argolla a la part de dalt i una altra a mitja alçada.

Ishtar féu marxar els dos obrers després d’haver-los pagat la feina i subjectà amb força triskel pel collar fins a tenir-lo retut als seus peus, de genolls. De quatre potes se l’endugué fins a l’estaca i el lligà a l’anella del mig, amb el cap a ras de terra. Solament podia veure els turmells i els peus descalços d’Ishtar, còmodament asseguda al sofà, deixant-se adorar a un pam de terra...

Des d’allí, en el futur triskel presenciaria les aventures de la seva Mestressa, sofriria la seva ràbia i seria el seu instrument de plaer...

(Traduït de l'original, l'estaca, escrit per Palabras)

Torneu a La submissió de txispi