diumenge, 1 de març de 2009

Castigar fins més ellà d’on l’esclau hi troba gust

«–No l‘heu lligada mai?
–No, mai.
–Ni l’heu fuetejada?
–Tampoc mai, però precisament...
Era el seu amant qui responia.
–Precisament –digué l’altra veu–. Lligar-la de tant en tant, fuetejar-la una mica, i que ella hi agafi gust, no. El que cal és superar el moment en què ella hi agafa gust, per obtenir les llàgrimes.»

Aquest diàleg, extret d'Història d’O, es produeix entre un Senyor del cercle de Roissy i René, l’amant d’O, mentre la tenien agenollada poc abans de lligar-la a un pilar per fuetejar-la. (A la pel·lícula la tenen dreta i el Senyor li acaricia els pits i el ventre fins a l’entrecuix, tal com podeu observar.)

Sovint es discuteix si és convenient o no castigar físicament un esclau, no fos cas que s’estigués donant plaer a un masoquista. Crec que la majoria d’esclaus i submisos no ho som, de masoquistes, i que la por al càstig contribueix a encarrilar el nostre comportament i a millorar-lo. De fet, s’utilitza en totes les escoles d’ensinistrament. Encara que és cert que la mateixa por al càstig excita i pot comportar una certa dosi de gust.

Però tot té remei, i aquí potser es tracta de no ser suau, potser es tracta que la Mestressa, encara que li dolgui per l’afecte que pugui sentir envers al seu servent, traspassi aquell punt a partir del qual la pell de l’esclau destil·la dolor sense mescla de plaer i els seus ulls vessen llàgrimes. Després ja el podrà consolar, si s’hi sent inclinada, tot fent-li veure, això sí, i reconèixer, que és per culpa del seu mal comportament que sofreix i que la correcció era necessària per redreçar la seva conducta. Ell ho agrairà i ho preferirà mil vegades abans que ser alliberat i que la Mestressa no vulgui saber-ne res més, d’ell.

Una altra possibilitat, quan la Mestressa és molt sensible o especialment despietada o quan, senzillament, té altres coses a fer, consisteix a delegar l’execució del càstig. D’exemples no en falten: els senyors deRoissy deleguen en els criats l’aplicació de càstigs, també Sir Steven delegava sovint en la serventa la flagel·lació d’O, i Venus de les pells posa el fuet en mans del seu amant per fer més cruel el càstig de Severin.

I, per si fos poc, el bloc On Female Dominance of the male mostra un parell vídeos que suggereixen la possibilitat de portar els esclaus indolents en una mena de centres esportius per a Mestresses en què les Senyores poden fer pràctiques de fuet o desfogar-se flagel·lant –sense que les aturi cap raó per ser clements– esclaus cedits temporalment per les seves Propietàries. De ben segur que l’amenaça d’haver de repetir l’experiència farà que l’esclau així castigat es desvisqui per omplir amb la màxima diligència i celeritat tots i cadascun dels seus deures.

Les escenes del tercer vídeo que trobareu a la pàgina ja no es poden considerar com l’aplicació d’un càstig sinó com un entreteniment per a Dames: dues Senyores, que tenen dos esclaus de quatre potes, cul per cul, lligats pels collons i enganxats entre ells, els obliguen a avançar en sentit contrari fins que l’un arrossegui l’altre fins al seu terreny. Elles atien els contrincants, cadascuna el seu, amb crits i cops de xurriaques. Es tracta d’un sa divertiment a l’aire lliure per a Dames. Aquí teniu els tres vídeos.

dijous, 12 de febrer de 2009

L’escurada i la seva utilitat

Ocupar-se o despreocupar-se de l’esclau és realment una cosa que Jo no hauria de fer mai. L’esclau té una sexualitat, desitjos, ganes, i, és clar, es gira envers la Mestressa amb l’esperança que Aquesta pugui fer alguna cosa per a ell.

De fet, ell no és res. L’esclau és concebut de tal manera que és incapaç de satisfer-Me sexualment. Allò que n’espero és allò per a què està fet: que Em serveixi. El temps que Jo podria esmerçar en la seva canonada personal hauria de ser per optimitzar la seva servitud.

Fins i tot per a ell és una pèrdua de temps. Noto que el Meu esclau oscil·la entre la satisfacció dels seus desigs (fixeu-vos que no parlo de necessitats) i la renúncia a ells (d’aquí el cinturó de castedat i, a vegades, la hipòtesi de la castració), en el fons d’ell mateix segur que hi ha un debat: té perfecta consciència, crec, que l’ideal per a ell fóra la asexualitat, com un aspirador, una màquina de rentar o un electrodomèstic qualsevol.

Aquest és l’esclau que Em convindria, el que no cerqués cridar la Meva atenció ni pidolar temps de la Mestressa per coses que només li interessen a ell.

Per a Mi és clar, Jo formo part de les Mestresses que consideren que no hi pot haver res de comú entre el Meu plaer personal i el seu. Qualsevol confusió en això seria nociu fins i tot per a ell. Us imagineu la confusió que tindria al cervell si jo la hi pelava? M’imagineu a Mi pelant la fava del Meu esclau?

No, de cap manera. Ni en tinc ganes ni tinc la intenció de fer-ho. Encara imperfecte, el Meu esclau ha de patir regularment un manteniment regular. Jo en dic l’escurada, però s’ha de fer per manera adient (que no sigui agradable per a ell, però sí per a Mi).

N’hem parlat i m’ha agradat constatar que és capaç d’entendre que entre Jo i ell mantinguem una proximitat física.

Cal, doncs, que el temps esmerçat en l’escurada sigui breu i desproveït de connexions sentimentals, en un context tan asexual com sigui possible. M’agrada pensar que, amb el temps, ell mateix prendrà consciència de la inutilitat de la seva vida sexual. Ell ja ha complert la seva funció reproductiva, ja en té prou; ara l’únic plaer que l’ha d’omplir és el d’estar al meu servei 24 hores sobre 24 i 7 dies sobre 7.

Un esclau sincer, que té com a objectiu el servei de la seva Mestressa no es pot adormir en les il•lusions: des del moment que ell Li està consagrat, cap altra cosa no té importància. Per a ell, es tracta de fondre’s amb la Mestressa, de viure per Ella i per a Ella. Les restes mecàniques de les seva vida sexual, d’altra banda insatisfactòries, han de desaparèixer a poc a poc.

És clar que un esclau s’ha de cuidar: és un bé preciós, que mereix la nostra atenció: no se’n troben pas cada dia. I com que som éssers humans, ens volem fer fer massatges per l’esclau, parlar-hi, anar al cinema, passar-hi estones... i és tan agradable tenir per a tot això un esclau de qui no t’has de preguntar si li agradarà o no, ni has de patir per si hi està o no d’acord! En poques paraules, és gratificant ser-ne Propietària.

(Extracte de l’article Le vindage et son utilité, publicat a La carpette)

dimecres, 7 de gener de 2009

Renúncia o alliberament?

Per progressar, un esclau s’ha d’abandonar. Sense entrar en l’anàlisi lexical o semàntica, ens podríem preguntar què vol dir abandonar-se. Podria significar renúncia: renuncio a una vida sexual normal, a un equilibri en el si de la parella, a aquell estat de mediocritat que, per a milions de persones, representa la felicitat (això no vol dir que ho sigui, però és la fita que cerquen perquè se’ls ha ensenyat que és així que s’és feliç). Des d’un altre punt de vista, podria significar alliberament, llibertat: l’esquema tradicional, l’habitual, el que és comunament admès per aquells milions de persones no és el meu, sortir del trencaclosques que representa la impossibilitat de realitzar-me en la recerca d’un ideal que no és el meu m’allibera.

En el cas d’un esclau (fins i tot en procés de formació) com jo, aquests dos significats són exactes. Hi ha un moviment que durant un cert temps sembla antinòmic. He sofert com tothom una educació que m’ha donat una imatge particular de la felicitat. En aquest sentit, renuncio a allò que m’han ensenyat per tornar a un estat natural. Renuncio a certs drets i privilegis que com a mascle em concedeix aquesta societat, i sobretot el que se m’ha atorgat sobre les dones per aquesta sola qualitat física. Renuncio a la igualtat en el si de la parella, perquè no és conforme a la meva recerca.

Crea malestar, la renúncia? Pertorba, sacseja les certituds, qüestiona la imatge que tens de tu mateix. Pot inquietar perquè passes de certituds més o menys adquirides a dubtes que es manifesten: Què pensaran de mi? Vaig pel bon camí? Sóc conscient d’això que faig? Estic bé del cap?

Al mateix temps sorgeix l’alliberament. Es manifesta a través de nous coneixements d’un mateix, de la construcció, en els dubtes de la renúncia, de certituds més conformes a allò que sents en la part més profunda del teu interior. És cert que aquestes noves certituds que neixen poden a vegades ser errònies, però seran corregides al llarg de la progressió, sigui per tu mateix (no deixes de ser algú que pensa), sigui per la Mestressa.

L’alliberament és també una forma de benestar i de plenitud que no coneixies fins llavors. En l’estat anterior de les coses, jo lluitava contracorrent, intentava adaptar-me a allò que m’havien ensenyat, cosa que era una font de conflictes, d’insatisfaccions, de tensions quotidianes que m’infligia no solament a mi, sinó també als altres.

Tot això no es produeix pas en un dia. La incertesa regna durant llarg temps, no et desembarasses així com així de la nostra educació cultural. No pots deixar de preguntar-te per què nosaltres hauríem de tenir raó contra tots els altres, la gent normal, els savis que ens expliquen com s’ha de viure en parella. El llast moral i social i el nostre propi ego es resisteixen a la utopia que es manifesta.

Tot sol, res no seria possible. Per fer emergir aquesta nova realitat, l’ésser que jo sóc veritablement, cal molta atenció, comprensió, adhesió i el coneixement que aquesta evolució no trenca l’equilibri principal: la relació amb una altra persona.

Aquest procés pot ser complicat a l’interior de la parella. No pas per culpa de l’altra part, no; però ella pateix, indirectament almenys, tots els interrogants, els dubtes lligats a la renúncia molt abans de percebre els beneficis sorgits de l’alliberament.

Finalment, entre renúncia, i alliberament, es tracta del segon terme. Sembla que tornis a néixer, que assoleixis un nou coneixement de tu mateix i dels altres. Amb tot, el camí, la transformació, no s’ha acabat; però, un cop alliberat del llast del passat, pots comprometre’t ja a atènyer la fita i realitzar allò que és la motivació principal d’una vida d’esclau: la satisfacció de la persona a qui pertanys. Quan saps que aquest és el teu destí, creieu-me, tot es fa més senzill, no necessàriament més fàcil, però infinitament més simple. Coratge!

Traduït de l’original francès publicat a La carpette.