Per progressar, un esclau s’ha d’abandonar. Sense entrar en l’anàlisi lexical o semàntica, ens podríem preguntar què vol dir abandonar-se. Podria significar renúncia: renuncio a una vida sexual normal, a un equilibri en el si de la parella, a aquell estat de mediocritat que, per a milions de persones, representa la felicitat (això no vol dir que ho sigui, però és la fita que cerquen perquè se’ls ha ensenyat que és així que s’és feliç). Des d’un altre punt de vista, podria significar alliberament, llibertat: l’esquema tradicional, l’habitual, el que és comunament admès per aquells milions de persones no és el meu, sortir del trencaclosques que representa la impossibilitat de realitzar-me en la recerca d’un ideal que no és el meu m’allibera.En el cas d’un esclau (fins i tot en procés de formació) com jo, aquests dos significats són exactes. Hi ha un moviment que durant un cert temps sembla antinòmic. He sofert com tothom una educació que m’ha donat una imatge particular de la felicitat. En aquest sentit, renuncio a allò que m’han ensenyat per tornar a un estat natural. Renuncio a certs drets i privilegis que com a mascle em concedeix aquesta societat, i sobretot el que se m’ha atorgat sobre les dones per aquesta sola qualitat física. Renuncio a la igualtat en el si de la parella, perquè no és conforme a la meva recerca.
Crea malestar, la renúncia? Pertorba, sacseja les certituds, qüestiona la imatge que tens de tu mateix. Pot inquietar perquè passes de certituds més o menys adquirides a dubtes que es manifesten: Què pensaran de mi? Vaig pel bon camí? Sóc conscient d’això que faig? Estic bé del cap?
Al mateix temps sorgeix l’alliberament. Es manifesta a través de nous coneixements d’un mateix, de la construcció, en els dubtes de la renúncia, de certituds més conformes a allò que sents en la part més profunda del teu interior. És cert que aquestes noves certituds que neixen poden a vegades ser errònies, però seran corregides al llarg de la progressió, sigui per tu mateix (no deixes de ser algú que pensa), sigui per la Mestressa.
L’alliberament és també una forma de benestar i de plenitud que no coneixies fins llavors. En l’estat anterior de les coses, jo lluitava contracorrent, intentava adaptar-me a allò que m’havien ensenyat, cosa que era una font de conflictes, d’insatisfaccions, de tensions quotidianes que m’infligia no solament a mi, sinó també als altres.
Tot això no es produeix pas en un dia. La incertesa regna durant llarg temps, no et desembarasses així com així de la nostra educació cultural. No pots deixar de preguntar-te per què nosaltres hauríem de tenir raó contra tots els altres, la gent normal, els savis que ens expliquen com s’ha de viure en parella. El llast moral i social i el nostre propi ego es resisteixen a la utopia que es manifesta.
Tot sol, res no seria possible. Per fer emergir aquesta nova realitat, l’ésser que jo sóc veritablement, cal molta atenció, comprensió, adhesió i el coneixement que aquesta evolució no trenca l’equilibri principal: la relació amb una altra persona.
Aquest procés pot ser complicat a l’interior de la parella. No pas per culpa de l’altra part, no; però ella pateix, indirectament almenys, tots els interrogants, els dubtes lligats a la renúncia molt abans de percebre els beneficis sorgits de l’alliberament.
Finalment, entre renúncia, i alliberament, es tracta del segon terme. Sembla que tornis a néixer, que assoleixis un nou coneixement de tu mateix i dels altres. Amb tot, el camí, la transformació, no s’ha acabat; però, un cop alliberat del llast del passat, pots comprometre’t ja a atènyer la fita i realitzar allò que és la motivació principal d’una vida d’esclau: la satisfacció de la persona a qui pertanys. Quan saps que aquest és el teu destí, creieu-me, tot es fa més senzill, no necessàriament més fàcil, però infinitament més simple. Coratge!
Traduït de l’original francès publicat a La carpette.
