dijous, 12 de febrer de 2009

L’escurada i la seva utilitat

Ocupar-se o despreocupar-se de l’esclau és realment una cosa que Jo no hauria de fer mai. L’esclau té una sexualitat, desitjos, ganes, i, és clar, es gira envers la Mestressa amb l’esperança que Aquesta pugui fer alguna cosa per a ell.

De fet, ell no és res. L’esclau és concebut de tal manera que és incapaç de satisfer-Me sexualment. Allò que n’espero és allò per a què està fet: que Em serveixi. El temps que Jo podria esmerçar en la seva canonada personal hauria de ser per optimitzar la seva servitud.

Fins i tot per a ell és una pèrdua de temps. Noto que el Meu esclau oscil·la entre la satisfacció dels seus desigs (fixeu-vos que no parlo de necessitats) i la renúncia a ells (d’aquí el cinturó de castedat i, a vegades, la hipòtesi de la castració), en el fons d’ell mateix segur que hi ha un debat: té perfecta consciència, crec, que l’ideal per a ell fóra la asexualitat, com un aspirador, una màquina de rentar o un electrodomèstic qualsevol.

Aquest és l’esclau que Em convindria, el que no cerqués cridar la Meva atenció ni pidolar temps de la Mestressa per coses que només li interessen a ell.

Per a Mi és clar, Jo formo part de les Mestresses que consideren que no hi pot haver res de comú entre el Meu plaer personal i el seu. Qualsevol confusió en això seria nociu fins i tot per a ell. Us imagineu la confusió que tindria al cervell si jo la hi pelava? M’imagineu a Mi pelant la fava del Meu esclau?

No, de cap manera. Ni en tinc ganes ni tinc la intenció de fer-ho. Encara imperfecte, el Meu esclau ha de patir regularment un manteniment regular. Jo en dic l’escurada, però s’ha de fer per manera adient (que no sigui agradable per a ell, però sí per a Mi).

N’hem parlat i m’ha agradat constatar que és capaç d’entendre que entre Jo i ell mantinguem una proximitat física.

Cal, doncs, que el temps esmerçat en l’escurada sigui breu i desproveït de connexions sentimentals, en un context tan asexual com sigui possible. M’agrada pensar que, amb el temps, ell mateix prendrà consciència de la inutilitat de la seva vida sexual. Ell ja ha complert la seva funció reproductiva, ja en té prou; ara l’únic plaer que l’ha d’omplir és el d’estar al meu servei 24 hores sobre 24 i 7 dies sobre 7.

Un esclau sincer, que té com a objectiu el servei de la seva Mestressa no es pot adormir en les il•lusions: des del moment que ell Li està consagrat, cap altra cosa no té importància. Per a ell, es tracta de fondre’s amb la Mestressa, de viure per Ella i per a Ella. Les restes mecàniques de les seva vida sexual, d’altra banda insatisfactòries, han de desaparèixer a poc a poc.

És clar que un esclau s’ha de cuidar: és un bé preciós, que mereix la nostra atenció: no se’n troben pas cada dia. I com que som éssers humans, ens volem fer fer massatges per l’esclau, parlar-hi, anar al cinema, passar-hi estones... i és tan agradable tenir per a tot això un esclau de qui no t’has de preguntar si li agradarà o no, ni has de patir per si hi està o no d’acord! En poques paraules, és gratificant ser-ne Propietària.

(Extracte de l’article Le vindage et son utilité, publicat a La carpette)