diumenge, 1 de març de 2009

Castigar fins més ellà d’on l’esclau hi troba gust

«–No l‘heu lligada mai?
–No, mai.
–Ni l’heu fuetejada?
–Tampoc mai, però precisament...
Era el seu amant qui responia.
–Precisament –digué l’altra veu–. Lligar-la de tant en tant, fuetejar-la una mica, i que ella hi agafi gust, no. El que cal és superar el moment en què ella hi agafa gust, per obtenir les llàgrimes.»

Aquest diàleg, extret d'Història d’O, es produeix entre un Senyor del cercle de Roissy i René, l’amant d’O, mentre la tenien agenollada poc abans de lligar-la a un pilar per fuetejar-la. (A la pel·lícula la tenen dreta i el Senyor li acaricia els pits i el ventre fins a l’entrecuix, tal com podeu observar.)

Sovint es discuteix si és convenient o no castigar físicament un esclau, no fos cas que s’estigués donant plaer a un masoquista. Crec que la majoria d’esclaus i submisos no ho som, de masoquistes, i que la por al càstig contribueix a encarrilar el nostre comportament i a millorar-lo. De fet, s’utilitza en totes les escoles d’ensinistrament. Encara que és cert que la mateixa por al càstig excita i pot comportar una certa dosi de gust.

Però tot té remei, i aquí potser es tracta de no ser suau, potser es tracta que la Mestressa, encara que li dolgui per l’afecte que pugui sentir envers al seu servent, traspassi aquell punt a partir del qual la pell de l’esclau destil·la dolor sense mescla de plaer i els seus ulls vessen llàgrimes. Després ja el podrà consolar, si s’hi sent inclinada, tot fent-li veure, això sí, i reconèixer, que és per culpa del seu mal comportament que sofreix i que la correcció era necessària per redreçar la seva conducta. Ell ho agrairà i ho preferirà mil vegades abans que ser alliberat i que la Mestressa no vulgui saber-ne res més, d’ell.

Una altra possibilitat, quan la Mestressa és molt sensible o especialment despietada o quan, senzillament, té altres coses a fer, consisteix a delegar l’execució del càstig. D’exemples no en falten: els senyors deRoissy deleguen en els criats l’aplicació de càstigs, també Sir Steven delegava sovint en la serventa la flagel·lació d’O, i Venus de les pells posa el fuet en mans del seu amant per fer més cruel el càstig de Severin.

I, per si fos poc, el bloc On Female Dominance of the male mostra un parell vídeos que suggereixen la possibilitat de portar els esclaus indolents en una mena de centres esportius per a Mestresses en què les Senyores poden fer pràctiques de fuet o desfogar-se flagel·lant –sense que les aturi cap raó per ser clements– esclaus cedits temporalment per les seves Propietàries. De ben segur que l’amenaça d’haver de repetir l’experiència farà que l’esclau així castigat es desvisqui per omplir amb la màxima diligència i celeritat tots i cadascun dels seus deures.

Les escenes del tercer vídeo que trobareu a la pàgina ja no es poden considerar com l’aplicació d’un càstig sinó com un entreteniment per a Dames: dues Senyores, que tenen dos esclaus de quatre potes, cul per cul, lligats pels collons i enganxats entre ells, els obliguen a avançar en sentit contrari fins que l’un arrossegui l’altre fins al seu terreny. Elles atien els contrincants, cadascuna el seu, amb crits i cops de xurriaques. Es tracta d’un sa divertiment a l’aire lliure per a Dames. Aquí teniu els tres vídeos.

dijous, 12 de febrer de 2009

L’escurada i la seva utilitat

Ocupar-se o despreocupar-se de l’esclau és realment una cosa que Jo no hauria de fer mai. L’esclau té una sexualitat, desitjos, ganes, i, és clar, es gira envers la Mestressa amb l’esperança que Aquesta pugui fer alguna cosa per a ell.

De fet, ell no és res. L’esclau és concebut de tal manera que és incapaç de satisfer-Me sexualment. Allò que n’espero és allò per a què està fet: que Em serveixi. El temps que Jo podria esmerçar en la seva canonada personal hauria de ser per optimitzar la seva servitud.

Fins i tot per a ell és una pèrdua de temps. Noto que el Meu esclau oscil·la entre la satisfacció dels seus desigs (fixeu-vos que no parlo de necessitats) i la renúncia a ells (d’aquí el cinturó de castedat i, a vegades, la hipòtesi de la castració), en el fons d’ell mateix segur que hi ha un debat: té perfecta consciència, crec, que l’ideal per a ell fóra la asexualitat, com un aspirador, una màquina de rentar o un electrodomèstic qualsevol.

Aquest és l’esclau que Em convindria, el que no cerqués cridar la Meva atenció ni pidolar temps de la Mestressa per coses que només li interessen a ell.

Per a Mi és clar, Jo formo part de les Mestresses que consideren que no hi pot haver res de comú entre el Meu plaer personal i el seu. Qualsevol confusió en això seria nociu fins i tot per a ell. Us imagineu la confusió que tindria al cervell si jo la hi pelava? M’imagineu a Mi pelant la fava del Meu esclau?

No, de cap manera. Ni en tinc ganes ni tinc la intenció de fer-ho. Encara imperfecte, el Meu esclau ha de patir regularment un manteniment regular. Jo en dic l’escurada, però s’ha de fer per manera adient (que no sigui agradable per a ell, però sí per a Mi).

N’hem parlat i m’ha agradat constatar que és capaç d’entendre que entre Jo i ell mantinguem una proximitat física.

Cal, doncs, que el temps esmerçat en l’escurada sigui breu i desproveït de connexions sentimentals, en un context tan asexual com sigui possible. M’agrada pensar que, amb el temps, ell mateix prendrà consciència de la inutilitat de la seva vida sexual. Ell ja ha complert la seva funció reproductiva, ja en té prou; ara l’únic plaer que l’ha d’omplir és el d’estar al meu servei 24 hores sobre 24 i 7 dies sobre 7.

Un esclau sincer, que té com a objectiu el servei de la seva Mestressa no es pot adormir en les il•lusions: des del moment que ell Li està consagrat, cap altra cosa no té importància. Per a ell, es tracta de fondre’s amb la Mestressa, de viure per Ella i per a Ella. Les restes mecàniques de les seva vida sexual, d’altra banda insatisfactòries, han de desaparèixer a poc a poc.

És clar que un esclau s’ha de cuidar: és un bé preciós, que mereix la nostra atenció: no se’n troben pas cada dia. I com que som éssers humans, ens volem fer fer massatges per l’esclau, parlar-hi, anar al cinema, passar-hi estones... i és tan agradable tenir per a tot això un esclau de qui no t’has de preguntar si li agradarà o no, ni has de patir per si hi està o no d’acord! En poques paraules, és gratificant ser-ne Propietària.

(Extracte de l’article Le vindage et son utilité, publicat a La carpette)

dimecres, 7 de gener de 2009

Renúncia o alliberament?

Per progressar, un esclau s’ha d’abandonar. Sense entrar en l’anàlisi lexical o semàntica, ens podríem preguntar què vol dir abandonar-se. Podria significar renúncia: renuncio a una vida sexual normal, a un equilibri en el si de la parella, a aquell estat de mediocritat que, per a milions de persones, representa la felicitat (això no vol dir que ho sigui, però és la fita que cerquen perquè se’ls ha ensenyat que és així que s’és feliç). Des d’un altre punt de vista, podria significar alliberament, llibertat: l’esquema tradicional, l’habitual, el que és comunament admès per aquells milions de persones no és el meu, sortir del trencaclosques que representa la impossibilitat de realitzar-me en la recerca d’un ideal que no és el meu m’allibera.

En el cas d’un esclau (fins i tot en procés de formació) com jo, aquests dos significats són exactes. Hi ha un moviment que durant un cert temps sembla antinòmic. He sofert com tothom una educació que m’ha donat una imatge particular de la felicitat. En aquest sentit, renuncio a allò que m’han ensenyat per tornar a un estat natural. Renuncio a certs drets i privilegis que com a mascle em concedeix aquesta societat, i sobretot el que se m’ha atorgat sobre les dones per aquesta sola qualitat física. Renuncio a la igualtat en el si de la parella, perquè no és conforme a la meva recerca.

Crea malestar, la renúncia? Pertorba, sacseja les certituds, qüestiona la imatge que tens de tu mateix. Pot inquietar perquè passes de certituds més o menys adquirides a dubtes que es manifesten: Què pensaran de mi? Vaig pel bon camí? Sóc conscient d’això que faig? Estic bé del cap?

Al mateix temps sorgeix l’alliberament. Es manifesta a través de nous coneixements d’un mateix, de la construcció, en els dubtes de la renúncia, de certituds més conformes a allò que sents en la part més profunda del teu interior. És cert que aquestes noves certituds que neixen poden a vegades ser errònies, però seran corregides al llarg de la progressió, sigui per tu mateix (no deixes de ser algú que pensa), sigui per la Mestressa.

L’alliberament és també una forma de benestar i de plenitud que no coneixies fins llavors. En l’estat anterior de les coses, jo lluitava contracorrent, intentava adaptar-me a allò que m’havien ensenyat, cosa que era una font de conflictes, d’insatisfaccions, de tensions quotidianes que m’infligia no solament a mi, sinó també als altres.

Tot això no es produeix pas en un dia. La incertesa regna durant llarg temps, no et desembarasses així com així de la nostra educació cultural. No pots deixar de preguntar-te per què nosaltres hauríem de tenir raó contra tots els altres, la gent normal, els savis que ens expliquen com s’ha de viure en parella. El llast moral i social i el nostre propi ego es resisteixen a la utopia que es manifesta.

Tot sol, res no seria possible. Per fer emergir aquesta nova realitat, l’ésser que jo sóc veritablement, cal molta atenció, comprensió, adhesió i el coneixement que aquesta evolució no trenca l’equilibri principal: la relació amb una altra persona.

Aquest procés pot ser complicat a l’interior de la parella. No pas per culpa de l’altra part, no; però ella pateix, indirectament almenys, tots els interrogants, els dubtes lligats a la renúncia molt abans de percebre els beneficis sorgits de l’alliberament.

Finalment, entre renúncia, i alliberament, es tracta del segon terme. Sembla que tornis a néixer, que assoleixis un nou coneixement de tu mateix i dels altres. Amb tot, el camí, la transformació, no s’ha acabat; però, un cop alliberat del llast del passat, pots comprometre’t ja a atènyer la fita i realitzar allò que és la motivació principal d’una vida d’esclau: la satisfacció de la persona a qui pertanys. Quan saps que aquest és el teu destí, creieu-me, tot es fa més senzill, no necessàriament més fàcil, però infinitament més simple. Coratge!

Traduït de l’original francès publicat a La carpette.

dissabte, 31 de maig de 2008

La Viqui i en fidel 2. Sopant amb la Patrícia

Hola, Patricia! −cridà la Viqui des de l’altra banda del saló, acostant-se-li amb els braços oberts.

Les dues dones es varen abraçar i besar efusivament.

−fidel! Què esperes? Agafa-li la bossa i la jaqueta i serveix-nos un martini al saló. Vinga! −el renyà i, adreçant-se a la seva amiga amb un to de veu afable, li digué: −Passa, Patrícia −i se n’anaren totes dues a fer petar la xerrada al sofà, davant la llar de foc.

Cinc minuts encara no després, en fidel es presentà amb una safata amb dos martinis amb gel en copes guarnides cadascuna amb una rodanxa de llimona i una oliva farcida de pebrot vermell travessada per un escuradents. Per acompanyar la beguda, havia preparat un plat d’escopinyes al vapor, que són fetes en un moment, i uns quants canapès amb salmó i torradetes amb formatge Caprice des dieux. Deixà la safata a la tauleta i la Viqui li ordenà que encengués el foc abans de tornar a la cuina.

L’home agafà quatre troncs de sota el pedrís que hi havia a la dreta de la xemeneia, s’agenollà a terra d’esquena a les dones i els disposà convenientment damunt d’un tou de llenya menuda i quatre pinyes. Com que duia el davantal de cuina, pel darrere se li veia tot i la Patrícia no li treia l’ull de sobre resseguint-li l’esquena des del clatell fins al...

La Patrícia li ventà sis fiblades seguides que li feren tremolar
els glutis i hi deixaren sis noves llistes d’un roig viu i rabiós.


−Oh! −se li escapà− quan s’adonà de les marques que li solcaven les natges.

La Viqui, comprengué de seguida la causa de la sorpresa de la seva amiga i li digué orgullosa:

−L’he pegat amb una d’aquestes canyes.

I li assenyalà l’àmfora plena de bastons fets amb canya de bambú que tenia al davant, a l’esquerra de la llar de foc. Tot seguit manà a en fidel que li’n portés un. Ell l’obeí: li portà l’instrument de genollons i l’hi presentà sobre els palmells de totes dues mans esteses.

−Són ideals. aquests bastons. Són lleugers però molt eficaços, com pots comprovar −comentà la Viqui mentre l’agafava i el mostrava a la Patrícia.− Té, passa els dits per la canya.

La Patrícia l’acaricià, era llisa entre nus i nus, però dura. Flexible, però capaç de doblegar esquenes. Mirà en fidel agenollat allà terra davant seu, sufocat i trèmul.

−Pobret −se li va escapar−, li fem passar... no sé si vergonya o por.
−Però li agrada −va assegurar− la Viqui sense compadir-lo. Ja ho veuràs, aixeca-li el davantal.

Li va arromangar lentament la roba amb la punta del bastó: en fidel tenia la cigala enciriada i tan roja de sang com les galtes.

−És un porc! −va xisclar sorpresa.
−Aquestes situacions el fan trempar −digué la Viqui−. I quan la verga li tiba està venut: morreja i xucla i s’empassa tot allò que li poses als llavis. Mmmm! A aquest porquet se li pot manar tot, i se li pot fer qualsevol cosa.

Llavors va manar a en fidel que s’alcés. Ell es posà dret amb les cames obertes i les mans al clatell i ella li féu un gest amb la mà. L’home va fer mitja volta i el cul li quedà a l’alçada de les mans de les dones.

La Patrícia li resseguí les marques amb els dits i quedà impressionada per la precisió i netedat amb què estaven gravades a la pell. La Viqui se n’adonà, li somrigué i li va dir:

−Vols pegar-lo?
−Jo? −contestà ella−. Per què?
−Per plaer, dona. Prova-ho. És un esclau; no et sàpiga greu.

La Patrícia alçà el braç, brandà la canya però titubejà a l’hora donar el cop i la fuetada va quedar en res.

−Així no, Patrícia. Has de pegar amb decisió, fort, sense por. No pensis en el fidel educat i distingit que coneixes, en l’amic del teu marit, ni en el mal que li puguis fer. Tens davant teu un esclau. Pega’l, dona! T’agradarà.

Aquestes paraules excitaren la Patrícia, i li ventà sis fiblades seguides que li feren tremolar els glutis i hi deixaren sis noves llistes d’un roig viu i rabiós.

−Quin plaer! Digué bufant per l’esforç que havia fet i tornant el bastó a la Viqui, que va rematar la feina de la Patrícia amb forta vergassada al cul d’en fidel per manar-li que acabés de fer dopar i parés taula.

***

En fidel les servia amb un davantalet blanc sense mira-les als ulls.

Va ser un sopar lleuger: una amanida dolça i salada d’escarola i canonges amb orellanes, poma pinyons i anxoves; i una orada al forn amb patates i ceba, maridada amb vi blanc del Priorat que resultava fresc, saborós i intens a la boca. Durant el sopar les dues amigues van parlar de coses seves, de la feina, de llibres, de les propostes que els feia algun admirador... sense fer cas d’en fidel, que les servia amb un davantalet blanc tenint cura de no mirar-les als uls i que no es descuidava d’omplir-los la copa quan la buidaven. També estava pendent que n s’apagués el foc de la llar.

Quan hagueren acabat de menjar, la Patrícia observà com en fidel tirava les restes de l’amanida i el peix barrejades en un bol que hi havia en un carretó auxiliar abans d’endur-se els plats a la cuina. La Viqui, que la veia intrigada, perquè a la casa no hi havia cap gos, li tragué la pregunta de la boca i li aclarí, mentre agafava el bol i el deixava sota la taula:

−És el seu menjar −i tot seguit s’adreçà a en fidel per dir-li:− Prendrem les postres al sofà.

Els dugué gelat de xocolata guarnit amb maduixes i nata acompanyat d’una copeta de garnatxa de l’Empordà. Elles no li van dirigir cap mot ni mirada, sinó que continuaren amb la seva conversa. En fidel, mentrestant, avivà el foc i després desparà la taula, rentà els plats i es posà a menjar de quatre potes sota la taula.

La Patrícia va pixar de gust a la boca d’en fidel.

−Ai, dispensa’m −la Patrícia interrompé la Viqui quan li estava parlant del viatge que havia fet a les illes gregues− on és el bany?
−El bany? No cal et moguis −li digué la Viqui, i, es girar per cridar:− fidel!, aquí!

L’home aixecà la boca del plat i es desplaçà sense canviar de posició, cap on eren elles.

−La Patrícia ha de fer un riu −digué la Viqui.

Llavors ell s’assegué sobre els seus talons amb els genolls separats i les mans a l’esquena. dreçà el tors, tirà el coll enrere fins a quedar de cara al sostre, badà la boca i esperà.

−Tu mateixa −digué la Viqui, a la seva amiga assenyalant-li el forat de la boca d’en fidel−. Ja pots pixar.

La Patrícia es va treure el tanga, s’encamellà damunt del rostre de l’home i, quan les seves cuixes entraren en contacte amb les galtes d’aquell urinari humà no es pogué estar de felicitar la seva amiga:

−Mmmm! Que suau i càlid! Així sí que fa goig de seure al vàter. Ets l’hòstia, Viqui, una sibarita d’allò més refinada, saps descobrir tots els plaers. Tu creus que jo aconseguiré mai de fer una cosa així amb en Donat?

−No ho dubtis −li assegurà la Viqui−. Ara pixa i en parlarem.

La Patrícia va pixar de gust a la boca d’en fidel, que, després d’empassar-se tota l’orina li va netejar els replecs de la vulva amb la llengua. La Patrícia va quedar encantada del servei i en fidel tornà sota la taula i continuà menjant.

−Ara parlem del Sr. Donat −digué la Viqui a la Patrícia quan aquesta, totalment alleugerida, tornava a seure al sofà.

***

En fidel passaria la nit nu allà terra.

Quan al cap d’una hora llarga la Viqui i la Patrícia es deien adéu besant-se a la porta, en fidel ja havia passat la baieta per la cuina i la zona del menjador i feia estona que era a terra prostrat davant l’àmfora, esperant ordres, però elles feien com si no hi fos. La Patrícia ni se’n va acomiadar −segurament ja el veia com una cosa més de la casa− i la Viqui, quan hagué tancat la porta, apagà el llum i es retirà cap a la seva habitació. Aquella nit, en fidel la passaria nu allà terra.

dilluns, 26 de maig de 2008

La Viqui i en fidel. Les natges roents

La Viqui va entrar a la cuina, s’abalançà des de darrere damunt d’en fidel, el seu marit, per agafar un got de l’armari, que quedava just a l’alçada del cap, amb un moviment que fregà l’esquena l’home amb la davantera, se n’apartà, obrí la nevera, en tragué la gerra d’aigua i s’omplí el got.

Agafà la doble corretja ampla com el palmell d'una mà...

Ell estava de cara a la pica preparant l’amanida que havia d’acompanyar les dues orades amb ceba i patates que tenia a punt de ficar al forn. Només duia el davantal lligat amb un llaç darrere la cintura, de manera que li quedava el cul enlaire. La dona l'observava mentre bevia l'aigua fresca.

De sobte, clavà una sorollosa plantofada a aquell paner que se li oferia i, després de repassar-lo, la mà s’esmunyí entre les cuixes en cerca dels ous, que engrapà i estrenyé. Un calfred recorregué l’espinada d’en fidel i li somogué tot el cos, però ella afluixà els dits. Només havia volgut fer-li una carícia de no res i retirà la mà de l’entrecuix lentament per entretenir-se esmolant-se les ungles a les parets de dins del solc que divideix els glutis. Ell continuava amb l’amanida: no tenia permís per descuidar les seves obligacions. Llavors ella, sense deixar de gratar, se li arrambà i li deixà anar a cau d’orella:

–M’agrada molt, la teva gropa, ja ho saps, i com que avui el dia m’ha sortit el dia rodó, li vull encomanar un xic d’alegria, que aquest vespre serà especial, ja ho veuràs. Saps què?, li farem pujar coloret, què et sembla?

Les natges anaven adquirint el to
d’un vermell de tomàquet de sucar pa.


La pregunta era retòrica, així que tot seguit, sense esperar resposta, li va desfer el llaç del davantal i afegí:

–Vinga, deixa’l a la cuina i vine a la saló, que abans que paris taula et maquillaré el culet, així faràs més goig quan serveixis el sopar.

La taula on menjaven era de fusta massissa i, sense desplegar, feia metre vint per vuitanta. Per sota, al mig, hi havia una argolla collada. La Viqui va assenyalar una punta de la taula a en fidel i ell s’hi va situar, dret amb les cames obertes. Ella li va lligar un turmell a cada pota, li va fer vinclar el cos endavant, de manera que el pubis li quedés encastat a la vora de la fusta i el ventre i el pit plans damunt la taula. Llavors li va subjectar els punys a les potes de l’altra banda i finalment li va passar una corda entre els ous i l’abdomen, va fer un nus i va deixar la corda amarrada per l'altre cap a l’argolla. La veritat és que li agradava tenir-lo aferrat pels collons quan el castigava; deia que així un mascle es trobava més venut, i que això li impedia fer moviments bruscos per esquivar les fuetades.

Llavors va començar a treballar-li el cul. Primer l’hi grapejà amb força i quan l’hi hagué ben estovat li pegà una pallissa amb les mans que li deixà repetides vegades l’empremta dels cinc dits a totes dues les natges. Després agafà la doble corretja ampla com el palmell d'una mà que tenia sempre damunt la tauleta de davant de sofà, la féu espetegar a l’aire un parell de cops... i tot seguit la descarregà contra aquell cul ja masegat que tenia atrapat davant seu.

Brandava aquella llengua de cuir amb força, metòdicament, sense pausa, sense comptar els cops, repartint-los una vegada i una altra per tota la superfície de les natges, des de la línia on comença l’esquena fins als sécs que les separen de les cuixes. La corretja era prou ampla com per no deixar marques, però el seu esclafit cremava la pell i les natges anaven adquirint el to d’un vermell de tomàquet de sucar pa. En fidel es reprimia de cridar –a la Viqui l’excitava el so del cuir espetegant contra la carn i en volia sentir el so nítid– , mentre el seu darrere es debatia per escapar del càstig amb contraccions i moviments incontrolats, que, subjectat com estava pels testicles, no feien res més que incrustar-li encara més el cos al caire de la taula que li segava el pubis.

Trià un bastó de canya de bambú prim com un dit i...

Quan va haver aconseguit l’efecte desitjat, i només llavors, la Viqui va deixar caure la corretja a terra, s'acostà al seu home i li passà suaument els dits per la gropa apallissada. Bullia i tremolava. Llavors va fer la volta a la taula, li posà una mà a la barbeta, li alçà el rostre i el mirà als ulls. Eren humits. Els hi eixugà amb els polzes i, sostenint-li el cap amb una mà a cada galta, li digué:

–Molt bé, fidel, estic contenta de tu. T’ha quedat un cul preciós, vermellet, calentó... Només hi falta un petit detall per poder-lo ensenyar: les marques –afegí, i li deixà altre cop el cap damunt la taula i se n’anà cap al bufet.

N’obrí el calaix de sota, n’agafà un cilindre de cautxú negre que feia 15 cm de llargada per 2 de diàmetre, es tragué les calces que s’havia posat al matí, hi embolicà el cilindre i el posà a la boca d’en fidel.

–Mossega’l fort –li digué– et farà falta.

A un costat de la llar de foc, la Viqui hi tenia una àmfora plena de bastons de canya de bambú de mides i gruixos diferents; feien joc amb la decoració, però no hi eren només per fer bonic. La dona en trià un de prim com un dit que feia un metre de de llargada, se situà altre cop rere el seu marit, el féu xiular amenaçadorament a l’aire –en fidel copsà l’advertiment i clavà fort les dents al cilindre– i... plaf! No hi hagué pietat ni pels gemecs ofegats al cautxú, ni per les llàgrimes que es vessaven a raig damunt la taula, ni per les natges que s’encongien i es crispaven impotents d’esquivar l’escomesa implacable de la canya. Van ser dotze cops precisos, dotze fiblades cruels, dotze marques, quatre a cada natja i quatre més de perpendiculars a la ratlla del cul que mossegaven cadascun tots dos glutis.

Van ser dotze cops precisos, dotze fiblades cruels.

–Perfecte –exclamà la Viqui quan hagué acabat, tot contemplant la seva obra–. Ara ja estàs presentable.

Encara que ho pogués semblar, la Viqui no era una dona cruel. S’estimava el seu home. El deslligà, li acaricià i besà les galtes humitejades pel plor i, quan l’hagué consolat, li tornà a posar ella mateixa el davantal. El llacet del darrere feia goig damunt del cul amb les marques acabades de gravar. Justament les hi estava tocant quan sonà el timbre de la porta.

En fidel es posà nerviós. No esperava visites, i menys en l’estat en què es trobava. Mirà esglaiat la seva dona i Mestressa.

–Ui! Ja és aquí –digué la ella–. Vés a obrir la porta. De seguida vinc; vaig a arreglar-me una mica.

–Però –balbucejà en fidel, que no se’n sabia avenir.

–Tu calla i obeeix! –el comminà ella sense donar-li cap explicació, i desaparegué cap a la cambra de bany.

Deu segons després, torbat i tremolant-li les mans, en fidel obria la porta:

–Oh! Què fas així, Fidel –exclamà sorpresa la Patrícia tapant-se la boca amb una mà.

Era la muller d’en Donat, seu millor amic. A en fidel, torbat i avergonyit, les cames li feien figa; desitjava fondre’s.

divendres, 2 de maig de 2008

Llengües

Procura manejar-la bé, fica-la amb suavitat i en profunditat, accelera, entra sense por i assumeix el teu paper, no n’hi ha cap altra, aquesta és la teva condemna, estimar-la, besar-la, adorar-la per damunt teu... si no pots respirar... ja ho faràs després... rendeix-te, deixa’t portar per cada plec inundat de la seva pell... deixa’t captivar pel seu sabor de sexe, de pou que regala de plaer...

Visita els seus recòndits secrets, a cegues i paladeja cada xarrup de la seva pell... capitula davant la divina essència que t’ofereixen, embriaga’t amb els licors estranys, deixa que destil·li damunt teu els alcohols més deliciosos jamai no tastats... beneeix la teva hora perquè ets aquí, al peu del canó, afusellat pel desig d’una deessa... besa, llepa, beu, menja i ensuma tot quant se’t dóna i dóna’n gràcies una i mil vegades... potser aquesta serà la teva darrera oportunitat...

(Traduït de l'original, tongues, publicat per Palabras)

divendres, 18 d’abril de 2008

Sisplau, lliga'm

Per què un esclau suplica a la Mestressa que el lligui? Per què anhela portar collar i cadenes? Per què aquest desig? Jo diria que és perquè en els esclaus és tan visceral el sentiment de “ser d’Ella” i el desig de no deixar-ho de ser mai que necessitem sentir físicament que portem el seu jou i estar convençuts que no tenim cap altra opció ni destí que no sigui complir la seva voluntat.

"... m’arrencava la roba i em fuetejava"

Aquest sentiment arrelat en el fons de les entranyes ens porta inevitablement a desitjar que Ella ens prengui, ens retingui entre les seves coses, restringeixi els nostres moviments i ens lligui com es fa amb les bèsties de manera que hàgim de sentir l’olor de cuir de les corretges, l’aspror de la corda rosegant la pell, la fredor de les cadenes... Anhelem que el sentiment de “ser d’Ella” que ens crema dins del ventre es converteixi una realitat exterior de la qual no tinguem nosaltres el control sinó Ella, una realitat de la qual no ens puguem alliberar ja mai més.

Aquest és un sentiment que pocs esclaus han viscut plenament. Un d’ells és triskel, que passa hores lligat a l’estaca sofrint la ràbia de la seva Mestressa i essent el seu instrument de plaer. triskel ha descrit sentidament i crua la situació de l’esclau que suplica a la Mestressa que el lligui. Llegiu-lo; fa estremir.

"... m’emmordassava amb les seves bragues xopes de pixum"

Un dels meus somnis de somniar despert era que jo feia autoestop, es parava una dona, em feia pujar al cotxe i se m’enduia a casa seva. Un cop a dins, em donava un parell de bufetades que em deixaven atònit i em lligava les mans a l’esquena sense que encara jo hagués pogut reaccionar. Llavors m’arrencava la roba i em fuetejava. Després se m’enduia a la cambra de bany, em feia tombar a la banyera, se’m pixava al damunt i m’emmordassava amb les seves bragues xopes de pixum. Em deixava allà, estès a pèl i xop dins la banyera de porcellana freda. M’hi deixava tancat tota la nit perquè m’impregnés de la seva olor i el gust dels seus pixats se’m fixés a la gola, i perquè la fredor de la nit, lluny de la seva presència, em calés fins als ossos.

"... i em feia anar com volia"

L’endemà a mig matí veia a buscar-me. Em col·locava una collar amb corretja al coll i em feia anar com volia. Qualsevol resistència o vacil·lació meva era reprimida l’instant... i així em convertia ràpidament en un esclau submís, obedient i prompte a prestar-li qualsevol servei que em requerís; un esclau que l’adorava, servia i temia; un esclau que s’havia oblidat de qui havia estat i que no tenia altre horitzó que no fos Ella.