dilluns, 26 de maig de 2008

La Viqui i en fidel. Les natges roents

La Viqui va entrar a la cuina, s’abalançà des de darrere damunt d’en fidel, el seu marit, per agafar un got de l’armari, que quedava just a l’alçada del cap, amb un moviment que fregà l’esquena l’home amb la davantera, se n’apartà, obrí la nevera, en tragué la gerra d’aigua i s’omplí el got.

Agafà la doble corretja ampla com el palmell d'una mà...

Ell estava de cara a la pica preparant l’amanida que havia d’acompanyar les dues orades amb ceba i patates que tenia a punt de ficar al forn. Només duia el davantal lligat amb un llaç darrere la cintura, de manera que li quedava el cul enlaire. La dona l'observava mentre bevia l'aigua fresca.

De sobte, clavà una sorollosa plantofada a aquell paner que se li oferia i, després de repassar-lo, la mà s’esmunyí entre les cuixes en cerca dels ous, que engrapà i estrenyé. Un calfred recorregué l’espinada d’en fidel i li somogué tot el cos, però ella afluixà els dits. Només havia volgut fer-li una carícia de no res i retirà la mà de l’entrecuix lentament per entretenir-se esmolant-se les ungles a les parets de dins del solc que divideix els glutis. Ell continuava amb l’amanida: no tenia permís per descuidar les seves obligacions. Llavors ella, sense deixar de gratar, se li arrambà i li deixà anar a cau d’orella:

–M’agrada molt, la teva gropa, ja ho saps, i com que avui el dia m’ha sortit el dia rodó, li vull encomanar un xic d’alegria, que aquest vespre serà especial, ja ho veuràs. Saps què?, li farem pujar coloret, què et sembla?

Les natges anaven adquirint el to
d’un vermell de tomàquet de sucar pa.


La pregunta era retòrica, així que tot seguit, sense esperar resposta, li va desfer el llaç del davantal i afegí:

–Vinga, deixa’l a la cuina i vine a la saló, que abans que paris taula et maquillaré el culet, així faràs més goig quan serveixis el sopar.

La taula on menjaven era de fusta massissa i, sense desplegar, feia metre vint per vuitanta. Per sota, al mig, hi havia una argolla collada. La Viqui va assenyalar una punta de la taula a en fidel i ell s’hi va situar, dret amb les cames obertes. Ella li va lligar un turmell a cada pota, li va fer vinclar el cos endavant, de manera que el pubis li quedés encastat a la vora de la fusta i el ventre i el pit plans damunt la taula. Llavors li va subjectar els punys a les potes de l’altra banda i finalment li va passar una corda entre els ous i l’abdomen, va fer un nus i va deixar la corda amarrada per l'altre cap a l’argolla. La veritat és que li agradava tenir-lo aferrat pels collons quan el castigava; deia que així un mascle es trobava més venut, i que això li impedia fer moviments bruscos per esquivar les fuetades.

Llavors va començar a treballar-li el cul. Primer l’hi grapejà amb força i quan l’hi hagué ben estovat li pegà una pallissa amb les mans que li deixà repetides vegades l’empremta dels cinc dits a totes dues les natges. Després agafà la doble corretja ampla com el palmell d'una mà que tenia sempre damunt la tauleta de davant de sofà, la féu espetegar a l’aire un parell de cops... i tot seguit la descarregà contra aquell cul ja masegat que tenia atrapat davant seu.

Brandava aquella llengua de cuir amb força, metòdicament, sense pausa, sense comptar els cops, repartint-los una vegada i una altra per tota la superfície de les natges, des de la línia on comença l’esquena fins als sécs que les separen de les cuixes. La corretja era prou ampla com per no deixar marques, però el seu esclafit cremava la pell i les natges anaven adquirint el to d’un vermell de tomàquet de sucar pa. En fidel es reprimia de cridar –a la Viqui l’excitava el so del cuir espetegant contra la carn i en volia sentir el so nítid– , mentre el seu darrere es debatia per escapar del càstig amb contraccions i moviments incontrolats, que, subjectat com estava pels testicles, no feien res més que incrustar-li encara més el cos al caire de la taula que li segava el pubis.

Trià un bastó de canya de bambú prim com un dit i...

Quan va haver aconseguit l’efecte desitjat, i només llavors, la Viqui va deixar caure la corretja a terra, s'acostà al seu home i li passà suaument els dits per la gropa apallissada. Bullia i tremolava. Llavors va fer la volta a la taula, li posà una mà a la barbeta, li alçà el rostre i el mirà als ulls. Eren humits. Els hi eixugà amb els polzes i, sostenint-li el cap amb una mà a cada galta, li digué:

–Molt bé, fidel, estic contenta de tu. T’ha quedat un cul preciós, vermellet, calentó... Només hi falta un petit detall per poder-lo ensenyar: les marques –afegí, i li deixà altre cop el cap damunt la taula i se n’anà cap al bufet.

N’obrí el calaix de sota, n’agafà un cilindre de cautxú negre que feia 15 cm de llargada per 2 de diàmetre, es tragué les calces que s’havia posat al matí, hi embolicà el cilindre i el posà a la boca d’en fidel.

–Mossega’l fort –li digué– et farà falta.

A un costat de la llar de foc, la Viqui hi tenia una àmfora plena de bastons de canya de bambú de mides i gruixos diferents; feien joc amb la decoració, però no hi eren només per fer bonic. La dona en trià un de prim com un dit que feia un metre de de llargada, se situà altre cop rere el seu marit, el féu xiular amenaçadorament a l’aire –en fidel copsà l’advertiment i clavà fort les dents al cilindre– i... plaf! No hi hagué pietat ni pels gemecs ofegats al cautxú, ni per les llàgrimes que es vessaven a raig damunt la taula, ni per les natges que s’encongien i es crispaven impotents d’esquivar l’escomesa implacable de la canya. Van ser dotze cops precisos, dotze fiblades cruels, dotze marques, quatre a cada natja i quatre més de perpendiculars a la ratlla del cul que mossegaven cadascun tots dos glutis.

Van ser dotze cops precisos, dotze fiblades cruels.

–Perfecte –exclamà la Viqui quan hagué acabat, tot contemplant la seva obra–. Ara ja estàs presentable.

Encara que ho pogués semblar, la Viqui no era una dona cruel. S’estimava el seu home. El deslligà, li acaricià i besà les galtes humitejades pel plor i, quan l’hagué consolat, li tornà a posar ella mateixa el davantal. El llacet del darrere feia goig damunt del cul amb les marques acabades de gravar. Justament les hi estava tocant quan sonà el timbre de la porta.

En fidel es posà nerviós. No esperava visites, i menys en l’estat en què es trobava. Mirà esglaiat la seva dona i Mestressa.

–Ui! Ja és aquí –digué la ella–. Vés a obrir la porta. De seguida vinc; vaig a arreglar-me una mica.

–Però –balbucejà en fidel, que no se’n sabia avenir.

–Tu calla i obeeix! –el comminà ella sense donar-li cap explicació, i desaparegué cap a la cambra de bany.

Deu segons després, torbat i tremolant-li les mans, en fidel obria la porta:

–Oh! Què fas així, Fidel –exclamà sorpresa la Patrícia tapant-se la boca amb una mà.

Era la muller d’en Donat, seu millor amic. A en fidel, torbat i avergonyit, les cames li feien figa; desitjava fondre’s.