−
Hola,
Patricia! −cridà la
Viqui des de l’altra banda del saló, acostant-se-li amb els braços oberts.
Les dues dones es varen abraçar i besar efusivament.
−fidel! Què esperes? Agafa-li la bossa i la jaqueta i serveix-nos un martini al saló. Vinga! −el renyà i, adreçant-se a la seva amiga amb un to de veu afable, li digué: −Passa,
Patrícia −i se n’anaren totes dues a fer petar la xerrada al sofà, davant la llar de foc.
Cinc minuts encara no després, en fidel es presentà amb una safata amb dos martinis amb gel en copes guarnides cadascuna amb una rodanxa de llimona i una oliva farcida de pebrot vermell travessada per un escuradents. Per acompanyar la beguda, havia preparat un plat d’escopinyes al vapor, que són fetes en un moment, i uns quants canapès amb salmó i torradetes amb formatge Caprice des dieux. Deixà la safata a la tauleta i la
Viqui li ordenà que encengués el foc abans de tornar a la cuina.
L’home agafà quatre troncs de sota el pedrís que hi havia a la dreta de la xemeneia, s’agenollà a terra d’esquena a les dones i els disposà convenientment damunt d’un tou de llenya menuda i quatre pinyes. Com que duia el davantal de cuina, pel darrere se li veia tot i la
Patrícia no li treia l’ull de sobre resseguint-li l’esquena des del clatell fins al...
La Patrícia li ventà sis fiblades seguides que li feren tremolar
els glutis i hi deixaren sis noves llistes d’un roig viu i rabiós.
−Oh! −se li escapà− quan s’adonà de les marques que li solcaven les natges.
La
Viqui, comprengué de seguida la causa de la sorpresa de la seva amiga i li digué orgullosa:
−L’he pegat amb una d’aquestes canyes.
I li assenyalà l’àmfora plena de bastons fets amb canya de bambú que tenia al davant, a l’esquerra de la llar de foc. Tot seguit manà a en fidel que li’n portés un. Ell l’obeí: li portà l’instrument de genollons i l’hi presentà sobre els palmells de totes dues mans esteses.
−Són ideals. aquests bastons. Són lleugers però molt eficaços, com pots comprovar −comentà la
Viqui mentre l’agafava i el mostrava a la
Patrícia.− Té, passa els dits per la canya.
La
Patrícia l’acaricià, era llisa entre nus i nus, però dura. Flexible, però capaç de doblegar esquenes. Mirà en fidel agenollat allà terra davant seu, sufocat i trèmul.
−Pobret −se li va escapar−, li fem passar... no sé si vergonya o por.
−Però li agrada −va assegurar− la
Viqui sense compadir-lo. Ja ho veuràs, aixeca-li el davantal.
Li va arromangar lentament la roba amb la punta del bastó: en fidel tenia la cigala enciriada i tan roja de sang com les galtes.
−És un porc! −va xisclar sorpresa.
−Aquestes situacions el fan trempar −digué la
Viqui−. I quan la verga li tiba està venut: morreja i xucla i s’empassa tot allò que li poses als llavis. Mmmm! A aquest porquet se li pot manar tot, i se li pot fer qualsevol cosa.
Llavors va manar a en fidel que s’alcés. Ell es posà dret amb les cames obertes i les mans al clatell i ella li féu un gest amb la mà. L’home va fer mitja volta i el cul li quedà a l’alçada de les mans de les dones.
La
Patrícia li resseguí les marques amb els dits i quedà impressionada per la precisió i netedat amb què estaven gravades a la pell. La
Viqui se n’adonà, li somrigué i li va dir:
−Vols pegar-lo?
−Jo? −contestà ella−. Per què?
−Per plaer, dona. Prova-ho. És un esclau; no et sàpiga greu.
La
Patrícia alçà el braç, brandà la canya però titubejà a l’hora donar el cop i la fuetada va quedar en res.
−Així no,
Patrícia. Has de pegar amb decisió, fort, sense por. No pensis en el fidel educat i distingit que coneixes, en l’amic del teu marit, ni en el mal que li puguis fer. Tens davant teu un esclau. Pega’l, dona! T’agradarà.
Aquestes paraules excitaren la
Patrícia, i li ventà sis fiblades seguides que li feren tremolar els glutis i hi deixaren sis noves llistes d’un roig viu i rabiós.
−Quin plaer! Digué bufant per l’esforç que havia fet i tornant el bastó a la
Viqui, que va rematar la feina de la
Patrícia amb forta vergassada al cul d’en fidel per manar-li que acabés de fer dopar i parés taula.
***
En fidel les servia amb un davantalet blanc sense mira-les als ulls.
Va ser un sopar lleuger: una amanida dolça i salada d’escarola i canonges amb orellanes, poma pinyons i anxoves; i una orada al forn amb patates i ceba, maridada amb vi blanc del Priorat que resultava fresc, saborós i intens a la boca. Durant el sopar les dues amigues van parlar de coses seves, de la feina, de llibres, de les propostes que els feia algun admirador... sense fer cas d’en fidel, que les servia amb un davantalet blanc tenint cura de no mirar-les als uls i que no es descuidava d’omplir-los la copa quan la buidaven. També estava pendent que n s’apagués el foc de la llar.
Quan hagueren acabat de menjar, la
Patrícia observà com en fidel tirava les restes de l’amanida i el peix barrejades en un bol que hi havia en un carretó auxiliar abans d’endur-se els plats a la cuina. La
Viqui, que la veia intrigada, perquè a la casa no hi havia cap gos, li tragué la pregunta de la boca i li aclarí, mentre agafava el bol i el deixava sota la taula:
−És el seu menjar −i tot seguit s’adreçà a en fidel per dir-li:− Prendrem les postres al sofà.
Els dugué gelat de xocolata guarnit amb maduixes i nata acompanyat d’una copeta de garnatxa de l’Empordà. Elles no li van dirigir cap mot ni mirada, sinó que continuaren amb la seva conversa. En fidel, mentrestant, avivà el foc i després desparà la taula, rentà els plats i es posà a menjar de quatre potes sota la taula.
La Patrícia va pixar de gust a la boca d’en fidel.
−Ai, dispensa’m −la
Patrícia interrompé la
Viqui quan li estava parlant del viatge que havia fet a les illes gregues− on és el bany?
−El bany? No cal et moguis −li digué la
Viqui, i, es girar per cridar:− fidel!, aquí!
L’home aixecà la boca del plat i es desplaçà sense canviar de posició, cap on eren elles.
−La
Patrícia ha de fer un riu −digué la
Viqui.
Llavors ell s’assegué sobre els seus talons amb els genolls separats i les mans a l’esquena. dreçà el tors, tirà el coll enrere fins a quedar de cara al sostre, badà la boca i esperà.
−Tu mateixa −digué la
Viqui, a la seva amiga assenyalant-li el forat de la boca d’en fidel−. Ja pots pixar.
La
Patrícia es va treure el tanga, s’encamellà damunt del rostre de l’home i, quan les seves cuixes entraren en contacte amb les galtes d’aquell urinari humà no es pogué estar de felicitar la seva amiga:
−Mmmm! Que suau i càlid! Així sí que fa goig de seure al vàter. Ets l’hòstia,
Viqui, una sibarita d’allò més refinada, saps descobrir tots els plaers. Tu creus que jo aconseguiré mai de fer una cosa així amb en Donat?
−No ho dubtis −li assegurà la
Viqui−. Ara pixa i en parlarem.
La
Patrícia va pixar de gust a la boca d’en fidel, que, després d’empassar-se tota l’orina li va netejar els replecs de la vulva amb la llengua. La
Patrícia va quedar encantada del servei i en fidel tornà sota la taula i continuà menjant.
−Ara parlem del Sr. Donat −digué la
Viqui a la
Patrícia quan aquesta, totalment alleugerida, tornava a seure al sofà.
***
En fidel passaria la nit nu allà terra.
Quan al cap d’una hora llarga la
Viqui i la
Patrícia es deien adéu besant-se a la porta, en fidel ja havia passat la baieta per la cuina i la zona del menjador i feia estona que era a terra prostrat davant l’àmfora, esperant ordres, però elles feien com si no hi fos. La
Patrícia ni se’n va acomiadar −segurament ja el veia com una cosa més de la casa− i la
Viqui, quan hagué tancat la porta, apagà el llum i es retirà cap a la seva habitació. Aquella nit, en fidel la passaria nu allà terra.
«–No l‘heu lligada mai?
Sovint es discuteix si és convenient o no castigar físicament un esclau, no fos cas que s’estigués donant plaer a un masoquista. Crec que la majoria d’esclaus i submisos no ho som, de masoquistes, i que la por al càstig contribueix a encarrilar el nostre comportament i a millorar-lo. De fet, s’utilitza en totes les escoles d’ensinistrament. Encara que és cert que la mateixa por al càstig excita i pot comportar una certa dosi de gust.
